El 6-1 de l'anada encara els deu picar i molt, i si hi ha algun rival al que vulguin guanyar si o si i més davant de la seva gent, és a nosaltres. Treure's aquesta espina que deuen portar clavada els pot servir d'alicient per anar-nos a buscar encara més al nostre camp.
També es parla dels gravíssims problemes institucionals que tenen i la possibilitat de que els afectin en el seu rendiment a la gespa... Doncs molt em temo que res d'això està succeïnt, sent gairebé admirable la reacció que han tingut i la dinàmica tan i tan bona que han agafat.
I nosaltres? Doncs què podem dir que no haguem dit ja... Aquesta temporada no hem carburat ni a casa ni a fora, però és evident que la nostra trajectòria fora del temple és digne d'estudi.
Por? Angoixa? Pànic? Tampoc em sembla normal que jugadors com els que tenim, que han demostrat que són vàlids en la seva major part, en ocasions donin la sensació de que no sàpiguen de que va això del futbol. Incapaços de generar res de positiu, ni un trist còrner o falta davant de l'àrea rival, o el que és pitjor, no ser capaços de passar del mig del camp, entregant-se completament a un rival que entra a la nostra àrea amb una facilitat pasmosa i sense cap mena d'oposició per part nostra.
Per què a casa veiem un mig del camp més o menys fort, sòlid i dur, batallador, i fora de la Nova Creu Alta veiem exactament el contrari? Per què a casa som incisius en el joc per bandes i a fora en ocasions ni arribem a l'àrea rival? Què és exactament el que canvia? És el cap del futbolista qui el traeix? Ens tremolen les cames? Ens pot la presió del que tenim entre mans? Malgrat el que ha plogut jo continuo pensant que la major part de les derrotes no han vingut per la desgana dels nostres jugadors o pel fet de que hagin passat de tot. En fi, doctores tiene la Iglesia i segur que algú tindrà una explicació de tot plegat.
Ens juguem tantes i tantes coses el proper dissabte que només espero que als nostres futbolistes no els tremolin les cames, siguin conscients del que tenen entre mans, treguin el seu orgull i amor propi i la seves qualitats, que les tenen i moltes, i que des del minut primer fins l'últim demostrin que realment creuen en la salvació i que hi estan compromesos.
Sigui com sigui, tota la sort del món pel nostre equip a Albacete i tan de bo siguem capaços de sumar una victòria que seria clau per sortir del pou en el que ens hem ficat.
