Va al camp del Centre d'Esports Sabadell des dels 12 anys i ara en què és pràcticament cec total, no troba motius per deixar-hi d'anar. No veu jugadors ni pilota, però crida com el que més.

Josep Artero García, 76, treballador del tèxtil de Can Borras i de Fitisa, ja jubilat, tampoc es perd ni un dels desplaçaments en autocar que organitzen les penyes. Aquest diumenge va viatjar a Peralta.

-Què veu?

-Amb l'ull esquerra res de res i amb l'altre alguna ombra.

-Desprendiment de retina, m' han dit.

-No sé com es diu. És una malaltia progressiva. Amb unes injeccions i un làser intenten aguantar el poc que em queda a l'ull dret, però... no sé.

-Bé va pel carrer.

-Perquè em poso darrera d'alguna persona per no caure en cap forat. Això de dia.

-I de nit?

-De nit no surto mai. I si fa núvol tampoc.

-I en aquestes condicions va a veure partits del Sabadell?

-Ara a l'hivern he de marxar abans de la mitja part perquè es fa fosc i em fa por tornar a casa.

-O sia que no veu ni mig partit?

-Normalment no.

-I a l'estiu?

-A l'estiu el veig sencer.

-Veure' l, veure'l...

-Bé, estic allà i el que no veig m'ho expliquen.

-Però com es pot veure un partit sense veure'l?

-De fet només veig unes ombres que corren amunt i avall i com que ja m'han dit a quin costat xuta el Sabadell, si van cap allà em poso content.

-Val la pena?

-I tant. Estic allà, sento l'ambient, sento els comentaris de la gent i quan tothom crida, jo crido. A vegades (murri) més que ells i tot.

-Crida quan fan un gol?

-Com el que més. O més i tot (torna a somriure)

-I a l'àrbit?

-Si s'equivoca també l'escridasso, ha-ha-ha.

-I com sap que s'equivoca?

-Perquè m'ho diuen els companys.

-I en un penal?

-Si ningú diu res ja sé que no ha entrat. Però si tothom crida Goool, jo crido Goool (fa un somriure tímid).

-S'imagina les jugades pel que escolta?

-Home, jo escolto la ràdio. A la Creu Alta sempre duc posada Ràdio Sabadell que ajuda molt.

-I als desplaçaments?

-Ah no. Als desplaçaments m'ho he d'imaginar pel que em diuen. A Peralta, per exemple, Ràdio Sabadell no se sent.

-Va a tots els desplaçaments?

-A tots. I des de fa molts anys. Moltíssims. Com que abans hi veia...

-Des de quan no hi veu?

-Em va començar fa uns quatre anys, però cada cop hi veig menys.

-A mi em veu?

-No,només una ombra, però el sento.

-Els desplaçaments són més complicats?

-Al revès. Per mi és més fàcil perque sempre vaig acompanyat per un o altre.

-Ha viscut les bones èpoques del Sabadell?

-I tant! Aquells partits contra el Barça i el Madrid que la gent s'enfilava per les parets de l'estadi fins a la bandera

-I les dolentes?

-També. Al play off de Novelda vaig saltar al camp per celebrar-ho. Amb la meva néta qe és molt forofa.

-L' acompanyen familiars?

-Ara ja no. Però durant molts anys m'acompanyava la meva dona primer i després els meus néts.

-I ara?

-Ara hi vaig sol. La Maria de les Roses Arlequinades em vé a buscar i em porta del bracet, m'asseu al seu costat i m'explica el partit.

-I la seva dona?

-Té alzheimer pobreta. Està a una residència del carrer Escola Pia. La vaig a veure cada dia menys quan el Sabadell juga a fora com aquest diumenge que vam anar a Navarra.

-No li deuria agradar.

-No. Em va dir «no em vindràs a veure per culpa del Sabadell? Doncs que perdi el Sabadell» Ha-ha-ha (riu fort).

-La troba a faltar?

-Molt. Abans quan es destapava al llit, era jo que li posava els llençols, però ara em desperto a mitja nit i... (s'emociona) he plorat molt. I encara ploro... molt.

-El Sabadell és una alegria a la seva vida?

-És clar (torna a somriure). Els néts, que m'ajuden molt, i el Sabadell, són les dues alegries de la meva vida.

-I si baixa a Tercera?

-Seguiré acompanyant al Sabadell. Encara més i tot perquè ho necessitarà més. No veu que hi va tan poca gent. Sap quants erem a l'autocar aquest diumenge?

-Sí, onze amb el conductor.

-Qué trist. Quan recordo aquells combois amb tot d'autocars en fila.

Però quins onze!